dimecres, 18 de maig del 2011

Algunes nits del món

Hi ha lluna plena i la nit no és negre. I els amants

–que normalment s’estimen d’amagat les nits de lluna nova-

s’estimen igualment.

No tenen por de la llum perquè s’han adonat que

el que ha sorgit entre ells

és amor. I l’amor

no té perquè amagar-se.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Cala Sa Cavalleria

No sabria distingir el llindar entre la banda sonora d’un film delicat i el silenci.
En aquell indret verge, el sol s’havia deixat caure a poc a poc i, en aquells moments, la foscor era sorprenentment autèntica. Els fanals que ens guiaven eren les milers d’estrelles que guardaven la caleta com una manteta guarda un nadó en les nits més fosques. Elles, com molts de nosaltres, tenien temptacions de fugir per una estona del seu propi camí marcat. De sobte, vam veure com es llençava de cap a l’abisme deixant un rastre lluminós darrera seu. Semblava que volgués submergir-se en el nostre mar. Un moment molt màgic per nosaltres, que gaudíem plenament de l’espectacle i ens removia els raconets més sensibles que tenim dins nostre, però una decisió errònia per la pobre estrella. ¿Com podia saber ella que la preciositat del planeta que veia i desitjava des del seu lloc estant, estava essent corromput i destruït per una colla d’éssers humans?

divendres, 23 d’abril del 2010

Every little thing gonna be all right.





May you always be courageous,
stand upright and be strong.



íntims homenatges en veu baixa,
ell i la seva lliçó de vida,
ell i la seva força.

dimecres, 14 d’abril del 2010

La voz a ti debida.





petits homenatges amb els ulls clucs.

divendres, 2 d’abril del 2010

Jugant, as the weird world rolls on.

Ja saps les regles del joc:

Cacauete, rama, vinagre, correr, hervir, puntiagudo, lagarto, chincheta, amarillo, caer, mirar, azul, chico, guapo, malabares, hormiga, bares, ingrediente, sol, universo, marioneta, florecer, llorar, vivir, sonreir, gritar, libro, agua, guitarra, misterioso.


En el otro lado del río, donde el agua bajaba de un color azul celeste, había un chico guapo con un aire misterioso comiendo cacauetes amarillos con vinagre, una receta curiosa de una ciudad lejana.
Yo iba corriendo por le parque haciendo mis 38 minutos de ejercicio diario, cuando lo ví. Me miró un instante y yo, haciendo el mayor ridículo de la historia, me tropecé con una rama y me caí pegando un grito: Aaaahhh!!
Me incorporé sentada en el suelo y me di cuenta que me había clavado una chincheta puntiaguda en la rodilla.
Me sentí la chica más desgraciada del mundo y, encima, vi pasar una hormiga delante mio con su marcha lenta, su persimonia… la hormiga me miró y se rió de mi. Lo que me faltaba. Me entraron ganas de llorar pero aguanté… y cuando hice el paso para levantarme, vi una mano dispuesta a ayudarme.
Levanté la cabeza y allí estaba él sonriendo, el chico de los cacauetes amarillos con vinagre.
Me ayudó a levantarme, se ofreció para sacarme la chincheta y desinfectarme la herida con agua medio hervida. Acto seguido, me invitió a asentarme con él al sol.
De golpe me encontraba muy cómoda con aquel desconocido tumbada como un lagarto.
Me fijé que alrededor, allí en el cesped, el chico tenía unas bolas de malabares, una guitarra y un libro que llevaba por título “El universo de los bares”.
De repente me preguntó:
- ¿Cuál es para ti el ingrediente esencial para vivir?
Yo me quedé parada mirandolo sin saber que decir…
- Para mi, -continuó él- es florecer sin ser marioneta de nadie sino es de mi mismo. Ser yo mi propia marioneta.
Abril 2010.
Parque del Retiro, Madrid.
-mentre l'estrany món avança-

dimarts, 2 de març del 2010

gotas de océano, puntas de icebergs

Hola Caracola!

Hueles a mar. ¿Puedo escucharte? Me apatece oír las olas de tus tierras. Y el finisimo chillido del viento que sutilmente les da fuerza suficiente para llegar a sus destinos.

Me apetece, a menudo, empaparme de energía marina y del optimismo de sus faros. Por cierto... ¿tu crees que algún faro se ha perdido alguna vez? Algua que otra leyenda existe... ¿como puede perderse el punto de referencia? y si se pierde el punto de referencia..¿nos perdemos todos? ¿se pierde el optimismo? no, ¿verdad? Entonces... ¿quien es el faro aquí? ¿somos todos faros? Espero no resolver nunca todas estas preguntas, si así fuera, probablemente acabaría convirtiendome en la reina de los mares, y eso no me apetece en absoluto.

Bueno hermana Caracola, debo dejarte, yo no soy más que un Granito de arena en esta otra playa del mundo. Ya muy cerca de la orilla estoy viendo mi ola llegar y debo decirte mis últimas palabras junto con mi primer impulso hacia la mar: nadie nos ha ensañado a navegar... ¡pero lo estamos consiguiendo!

dijous, 28 de gener del 2010

"Quien madruga, Dios lo mira sorprendido"

Al posar els peus al carrer és quan recordo que matinar no m’agrada. La fred s’apodera dels nusos de les mans i de la punta del nas. Perquè m’he aixecat del meu niu calentó? El fi i al cap, ningú sabrà si compleixo les meves obligacions, i a ningú li importarà. Estava tan bé entre mantes...
La ciutat es desperta amb una rutina peculiar. Els camions del mercat fa estona que descarreguen els seus queviures. Em tapo tan com puc amb la bufanda i el coll de la jaqueta i emprenc la marxa a pas lleuger.
Al trencar a Verdi m’adono que el sol comença a sortir a l’estret horitzó insinuat del paisatge. Les faroles s’apaguen. Sembla que la baixada de Verdi hagi de desembocar al mar. Com seria baixar cada matí en una tirolina fins arribar a l’edifici de la vela? Veuria com es van apagant les faroles pel camí? Es mantindria el roig de l’albada tot el trajecte? Un cop fos a la costa, el sol tardaria gaire a escalfar-me la cara?
La florista de la cantonada treu les seves petúnies a contemplar el paisatge quotidià.
Ara recordo perquè m’he obligat a matinar. No només per complir amb les meves obligacions –les quals deixen de ser obligacions per passar a ser inquietuds personals- , sinó per empapar-me de l’espectacle que el món ofereix cada matí. Sempre amb un matís diferent.