Al posar els peus al carrer és quan recordo que matinar no m’agrada. La fred s’apodera dels nusos de les mans i de la punta del nas. Perquè m’he aixecat del meu niu calentó? El fi i al cap, ningú sabrà si compleixo les meves obligacions, i a ningú li importarà. Estava tan bé entre mantes...
La ciutat es desperta amb una rutina peculiar. Els camions del mercat fa estona que descarreguen els seus queviures. Em tapo tan com puc amb la bufanda i el coll de la jaqueta i emprenc la marxa a pas lleuger.
Al trencar a Verdi m’adono que el sol comença a sortir a l’estret horitzó insinuat del paisatge. Les faroles s’apaguen. Sembla que la baixada de Verdi hagi de desembocar al mar. Com seria baixar cada matí en una tirolina fins arribar a l’edifici de la vela? Veuria com es van apagant les faroles pel camí? Es mantindria el roig de l’albada tot el trajecte? Un cop fos a la costa, el sol tardaria gaire a escalfar-me la cara?
La florista de la cantonada treu les seves petúnies a contemplar el paisatge quotidià.
Ara recordo perquè m’he obligat a matinar. No només per complir amb les meves obligacions –les quals deixen de ser obligacions per passar a ser inquietuds personals- , sinó per empapar-me de l’espectacle que el món ofereix cada matí. Sempre amb un matís diferent.
La ciutat es desperta amb una rutina peculiar. Els camions del mercat fa estona que descarreguen els seus queviures. Em tapo tan com puc amb la bufanda i el coll de la jaqueta i emprenc la marxa a pas lleuger.
Al trencar a Verdi m’adono que el sol comença a sortir a l’estret horitzó insinuat del paisatge. Les faroles s’apaguen. Sembla que la baixada de Verdi hagi de desembocar al mar. Com seria baixar cada matí en una tirolina fins arribar a l’edifici de la vela? Veuria com es van apagant les faroles pel camí? Es mantindria el roig de l’albada tot el trajecte? Un cop fos a la costa, el sol tardaria gaire a escalfar-me la cara?
La florista de la cantonada treu les seves petúnies a contemplar el paisatge quotidià.
Ara recordo perquè m’he obligat a matinar. No només per complir amb les meves obligacions –les quals deixen de ser obligacions per passar a ser inquietuds personals- , sinó per empapar-me de l’espectacle que el món ofereix cada matí. Sempre amb un matís diferent.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAventuro que baixar en tirolina fins vora el mar seria, aproximadament, una sensació similar a pujar a Mundet en núvol kinton.
ResponEliminaEls fanals s'apagarien al teu pas, tot saludant-te.
I potser el sol es demoraria per tal de donar-te la seva escalfor, preciosa i anhelada, de manera sutil i gradual, poc a poc i amb suavitat, amb amor...
L'únic problema però, com si d'una maledicció condicional es tractés, és la efimeritat de la situació, i aquí raurà realment el seu encant. Assaboreix el gran moment perquè no durarà gaire, amb sort el color rogenc del cel t'acompanyarà del pis al mar, però no s'hi estarà allà gaire estona, haurà marxat a cels més llunyans. I en un moment que serà massa curt el sol ja escalfarà tot el que ha d'escalfar, i tu tornaràs a tenir obligacions per complir, inquietuds per atendre i altres espectacles per gaudir...
PD: Crec que he superat el meu enyor i el meu dol... torno a estar en condicions de comprar-me un barret
ResponEliminaI s'intentarà fer de l'efímer, etern. Tot i que l'opció de deixar etiquetat el moment efímer a l'àlbum dels records gaudits, tampoc és mala idea.
ResponEliminaBenvingut sigui el barret que va de conjunt amb els teus ulls! :)