"Quien madruga, Dios lo mira sorprendido"

Al posar els peus al carrer és quan recordo que matinar no m’agrada. La fred s’apodera dels nusos de les mans i de la punta del nas. Perquè m’he aixecat del meu niu calentó? El fi i al cap, ningú sabrà si compleixo les meves obligacions, i a ningú li importarà. Estava tan bé entre mantes...
La ciutat es desperta amb una rutina peculiar. Els camions del mercat fa estona que descarreguen els seus queviures. Em tapo tan com puc amb la bufanda i el coll de la jaqueta i emprenc la marxa a pas lleuger.
Al trencar a Verdi m’adono que el sol comença a sortir a l’estret horitzó insinuat del paisatge. Les faroles s’apaguen. Sembla que la baixada de Verdi hagi de desembocar al mar. Com seria baixar cada matí en una tirolina fins arribar a l’edifici de la vela? Veuria com es van apagant les faroles pel camí? Es mantindria el roig de l’albada tot el trajecte? Un cop fos a la costa, el sol tardaria gaire a escalfar-me la cara?
La florista de la cantonada treu les seves petúnies a contemplar el paisatge quotidià.
Ara recordo perquè m’he obligat a matinar. No només per complir amb les meves obligacions –les quals deixen de ser obligacions per passar a ser inquietuds personals- , sinó per empapar-me de l’espectacle que el món ofereix cada matí. Sempre amb un matís diferent.